LLENGÜES, UNIVERSOS EN PERILL
M. Pilar Martínez Quirosa
1r Grau d’Educació Infantil
Aprenentatges en contextos multilingües
Professora Helena Alvarado
Aquest llibre forma part de la maleta didàctica Llengües, universos en perill i està adreçat a professorat d’ESO, batxillerat cicles formatius, centres d’idiomes, formació d’adults, joves i públic interessat.
Entitats que hi formen part: Fundació "Sa Nostra". Direcció General de Política Lingüística.
La Maleta didàctica de la qual forma part aquest llibre, ofereix la possibilitat d'aprofundir el coneixement de la diversitat lingüística, cultural i biològica del món i està associada a l'exposició interactiva del mateix nom.
Al nostre planeta es parlen unes sis mil llengües i moltes són minoritàries formant part de cultures amenaçades. Si no és cuiden les llengües, podrien desaparèixer abans del que ens pensem, perdent així part de la identitat cultural de molts indrets del món. Les llengües constitueixen un patrimoni que hem de conservar.
A partir d’aquí faré un resum del llibre Llengües, universos en perill.
LA BENEDICCIÓ DE BABEL
La diversitat lingüística
Cada llengua del món és insubstituïble per a les persones que la parlen. Suposa una vinculació a una terra i als seus orígens i constitueix una part molt important de la identitat i cultura d’un poble. Babel és una benedicció de la llibertat.
Perquè una persona adquireixi una llengua, fan falta una sèrie d’aptituds biològiques, però també culturals. És molt important que s’hi dediqui un esforç, especialment durant els primers anys de vida. Quan adquirim la llengua de forma autònoma no ens adonem de la complexitat d’aquesta, només comprovem la dificultat quan en volem aprendre una de nova.
Parlar sense paraules
El llenguatge del cos ( gestos, to de veu, i d’altres) constitueix un codi de signes que emetem de forma moltes vegades de manera inconscient, és allò que anomenem parallenguatge, pot crear conflictes en el contacte amb altres llengües per desconeixement, i prestar-se a equivocs.
La llengua és molt més que un codi de comunicació i està vinculada a molts altres factors, emocions, contextos familiars i socials. La llengua és el component més important d’una cultura. Si en arribar a un lloc no sabem l’idioma, difícilment podrem comprendre una cultura.
LLENGÜES I DIALECTES
Hi ha moltes maneres de parlar , cadascú té unes formes característiques d’expressar-se, això és que s’anomena idiolecte. El grau de varietat en una llengua equival al nombre de parlants. A través de la parla, sovint ens identifiquem amb una població, comarca, a una illa o nació, ja que parlem de manera diferent i generalment ho fem de forma natural.
Per identificar una manera de parlar, sovint prenem el gentilici local, que és el mot que indica la pertinença a un lloc determinat per extreure el glotònim o mot amb el qual és designa la parla, per exemple, solleric, menorquí català, etc. Aquestes designacions poden o no coincidir amb les denominacions oficials. Gairebé totes les llengües tenen més d’un glotònim, encara que normalment és sol agafar el nom històric ja que és el més respectuós.
Cap persona parla de manera idèntica i cada idioma té la seva varietat dialectal, i els lingüistes contribueixen a definir la varietat estàndard de la llengua. Els lingüistes sistematitzen i codifiquen aquesta llengua i la defineixen estàndard, encara que s’ha de tenir clar que aquest no és una llengua, sinó una varietat conscientment codificada.
Segons Tusson: Un dialecte no és una desgràcia i no és un motiu per al complex d’inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes.
LES LLENGÜES DEL MÓN
Quantes llengües és parlen al món?
Quantes llengües és parlen al nostre planeta? Segons les investigacions més recents i exhaustives, més de 6.000, encara que és bastant complicat donar una xifra exacte ja que les llengües són organismes vius i canviants.
En el compte de nombre de parlants d’una llengua, és important tenir present si prenem les dades de qui la parlen com a primera llengua (materna) o com a segona llengua (apresa com a llengua de comunicació, després de la primera).
El fet que una llengua tingui pocs parlants és una bona part un judici de valors, és a dir, una apreciació subjectiva. La llengua pròpia és un bé vital per a qualsevol persona, independentment de la quantitat de persones que la facin servir, un nombre baix de parlants no lleva valor a la llengua, sinó que n’afegeix una.
En definitiva, el fet de tenir un gran nombre de parlants no fa més important una llengua.
On es parlen les llengües del món?
Distribució per continents de les sis mil llengües que és parlen al món;
Àsia: 32%
Àfrica: 30%
Austràlia i illes del Pacífic: 19%
Amèrica : 15%
Europa: 3%
Segons aquestes dades ens sobte que un continent con Europa, culturalment tant ric, aporti tan sols un 3% de diversitat lingüística. I es que aquesta Europa civilitzada, treballa perquè desapareguin llengües al seu propi territori, és podem esmentat algunes d’aquestes llengües extingides: el còmic, el dàlmata,, el gòtic, etc. En canvi a exportat algunes llengües de gran difusió al món: l’anglès, l’espanyol, rus , alemany, i francès, llengües esteses a causa de l’imperialisme i el colonialisme històric.
Com és poden classificar les llengües
Per al lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, hi ha quatre maneres de classificar-les:
• Classificació genètica: Pren l’evolució de les llengües com a criteri bàsic per establir-ne el parentiu.
• Classificació geogràfica o territorial: El veïnatge geogràfic entre cultures implica relacions que acaben influint en llengües que, tot i tenint orígens diferents, acaben compartint lèxic i elements d’estructura gramatical.
• Classificació tipològica: Segons les seves característiques gramaticals de tipus fonològic, morfològic, sintàctic i semàntic.
• Classificació sociolingüística: Agrupa les llengües segons la funció de la llengua respecte als seus parlants i segons la situació a la societat: oficialitat, estandardització, escriptura, vitalitat, homogeneïtat, nombre de parlants, etc.).
Des de el punt de vista didàctic, la classificació genètica és la més utilitzada.
HI HA LLENGÜES QUE S’ESCRIUEN
La llengua, abans que la lletra
Totes les llengües han estat elaborades al llarg dels segles per persones analfabetes, és a dir, mancades d’alfabet, de codi escrit. Les escriptures són eines confeccionades després de la construcció de les llengües, s’ha fet parlant i no escrivint, encara que no totes les llengües del món tenen literatura escrita. Malgrat això totes disposen d’un cos de literatura oral, és a dir, d’un conjunt de refranys, llegendes, poemes i cançons.
Hem d’evitar doncs pensar que la llengua és igual que la llengua escrita. L’escriptura és posterior a la llengua.
Els codis escrits.
Encara que l’escriptura no forma part de l’essència de la llengua, que aparegué amb anterioritat a la parla, i la majoria de les llengües és transmeten oralment, no hi cap mena de dubte al fet que l’escriptura suposa grans avantatges per l’ús i la pervivència d’una llengua. És un gran complement del idioma i que permet arribar més enfora en el temps i en l’espai.
L’escriptura no nasqué a Mesopotàmia com s’havia cregut fins ara, sinó en algun indret dels Balcans i més per causes relacionades amb la religió, que no pas amb el comerç. És interessant constatar que moltes llengües indígenes disposen de recursos lèxics més abundants que no els nostres. Hi ha llengües minoritàries que tenen una finesa gramatical sorprenent.
Les llengües tot i que són diferents, són iguals en drets, dret a mantenir la diferència, la fascinant i enriquidora diferència.
Explorar dins les llengües.
Una llengua no és un conjunt de paraules i mecanismes que tinguin una equivalència exacta en un altre llengua. És per això que la traducció exacta genera frases absurdes, perquè les estructures gramaticals són diferents i perquè cada llengua desvetlla ecos singulars en els seus parlants. Cada idioma reflecteix una mirada única de veure el món.
Per entendre con és de fascinant explorar una llengua no hi res com submergir-se en la pròpia llengua per aprendre i apreciar la riquesa dels variant i matisos. Cada llengua és singular i cada una és la més vàlida pel seu entorn i per a les persones que el parlen.
Explorar llengües diferents és descobrir mons inesperats.
LES ARRELS DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA
Llengua, creativitat i llibertat.
Perquè les persones parlem llengües diferents? Ni la genètica ni l’antropologia, ni la lingüística mateixa, han pogut establir l’existència d’una primera llengua única, ancestral i original de la humanitat, de la qual deriven totes les llengües. El que si està clar que la formació de les diferents llengües sorgeixen de un nombre molt inferior d’idiomes anteriors.
Steiner, fa la seva interpretació i entén la formació històrica de cada una de les llengües com un exercici de llibertat. La llengua és forma a partir de la recerca de la pròpia identitat.
Llengües, mitologies i espiritualitat.
La llengua sovint va lligada a l’espiritualitat i a la mitologia d’un poble que l’ha creada i que l’empra. Així ho hem aprés en la cultura judeocristiana, en el mite de la torre de Babel, que l’entén com a una maledicció divina que condemna als homes a parlar llengües diferents, per haver gosat desafiar el poder de Jahvè. I així diferents creences al llarg dels anys.
A favor de Babel
Babel, és a dir la diversitat lingüística, ha de ser reivindicada com a una benedicció que contribueix a fer possible una vida lliure a tots els pobles de la terra. El mite de Babel s’ha de veure com una manera de construir el propi futur lingüístic.
Cada una de les llengües, s’han anat forjant a través d’un llarg procés històric de creació col•lectiva i que totes són importants per a la comunitat que la parla
LA LLEI DEL SILENCI
Moltes llengües estan desapareixent
La llengua catalana pot sortir de la situació de perill si sabem mantenir-ne l’ús i la riquesa. La pèrdua del propi idioma es produeix especialment en pobles indígenes que és veuen abocats a abandonar la seva cultura desarrelar-se del medi natural on han viscut durant segles..
Al principi del segle XXI assistim a un procés accelerat de la pèrdua de diversitat lingüística per culpa de la substitució de les llengües minoritàries per les de predomini. Hi ha llengües que només són parlades per un grup de gent major i que estan condemnades a desaparèixer i d’altres que quedaran oprimides per les llengües veïnes que predominen a la regió. En qualsevol cas, el fet que les joves generacions deixin de parlar la llengua ens pot portar a que un idioma mori definitivament.
Llengües afeblides, a prop nostre
Podem trobar quatre llengües en perill de desaparèixer:
Berber o tamazigt, Llengua parlada en diferents estats del nord d’Àfrica, l’occità, idioma que és parla al Sud de l’Estat francès, el basc, llengua antiquíssima sense parentiu provat amb cap altre llengua del món i el romaní, anomenada també caló de l’estat espanyol, és l’idioma de la comunitat gitana.
PERQUÈ DESAPAREIXEN LES LLENGÜES?
L’evolució lingüística
La llengua evoluciona per voluntat de la comunitat de parlants, ja que es tracta d’un producte cultural que canvia sense necessitat de modificacions genètiques, dels parlants i del entorn on s’usa.
Bloomfield citat per Steiner, diu que el canvi lingüístic és molt més ràpid que el canvi biològic, però amb tota probabilitat més lent que els canvis en altres institucions humanes.
L’aparició d’unes llengües han conviscut sempre amb la mort d’unes altres, però el procés de desaparició que vivim actualment, és un fenomen que no té precedents en la història de la humanitat. Una llengua desapareix quan no té persones que la parlen.
La desaparició sobtada de les llengües
Hem de distingir entre dos causes de la mort d’una llengua: la mort física dels parlants i l’abandó de l’idioma. Entre el primer cas, només podem conèixer un cas de desaparició de la llengua per catàstrofe natural: el tamboran, una llengua Sumbawa, a les illes Sonda, que va desaparèixer del tot l’any 1815 a causa d’una erupció volcànica que enterrà a tots els parlants.
Oblidar la llengua
Una llengua és perd perquè els seus parlants deixen d’emprar-la per adoptar d’altre, per motius de pressió social, econòmica i política i fins i tot per amenaces de violència. Quan una persona deixa de parlar la seva llengua amb la que ha crescut, renuncia a la seva pròpia identitat. Normalment ho fa sota pressió social, una cosa molt diferent és triar per propi desig aprendre una segona o una tercera llengua sense oblidar la seva.
Bilingüisme i substitució lingüística
Els fets més freqüents en la desaparició d’una llengua són la pressió social, econòmica i cultural. Els parlants que abandonen una llengua pròpia, no es queden muts, sinó que adopten un altre com a llengua habitual. En aquest context, és dona una condició imprescindible: el bilingüisme. Perquè s’iniciï el procés de substitució, cal que la llengua nadiua hagi caigut als ulls dels seus propis parlants, en una situació de marginalitat i de desprestigi, mentre que l’altre idioma que ocupa una posició dominant, sembla oferir unes millores en la perspectiva social i econòmica.
El bilingüisme, amb els seus perills i avantatges, és un conegut de la parla catalana, de fet el bilingüisme, entès com a ús alternatiu i recíproc de dues llengües, no tendria per què no desenvolupar-se en un marc de respecte mutu. Però molt sovint no és igualitari i amaga una pressió de caire polític i cultural que arracona la llengua més feble.
Prejudicis i abandó de la llengua
La manca de transmissió familiar de la llengua sol ser una de les causes més freqüents d’extinció, encara que no sol passar de la nit al dia. Cada llengua és la més útil en el seu propi entorn natural i social, encara que convingui saber-ne també d’altres per relacionar-se amb altres cultures. La llengua és un dels valors que els opressors poden tenir més interès a fer desaparèixer.” Per fer morir les llengües no cal assassinar els parlants, ni ha prou amb la persuasió, amb la extensió dels prejudicis i amb la promoció de la desigualtat, és tracta de fer creure que hi ha llengües més i menys cultes, més i menys internacionals, més i menys progressistes. La causa no s’ha de cercar en la inferioritat lingüística sinó, si de cas, en el complex d’inferioritat provocat”.
Indiferència i usos lingüístics
Actituds lingüístiques més característiques que condueixen a l’empobriment lèxic i estructural d’una llengua i a la llarga la substitució lingüística:
• canviar de llengua, la més feble acaba perdent presència social.
• Adoptar mots, sons i estructures gramaticals alienes.
• No ajudar els nouvinguts en el seu esforç per parlar la llengua del país.
• No escriure en la llengua pròpia i no usar-la en les activitats professionals i de prestigi.
Un aspecte molt important en tenir en compte, són les noves tecnologies de la comunicació, ja que generen argots i paraules noves, sobre tot en els més joves. Poden ser enriquidors quan es tracten de la introducció de terminologia nova, però resulten nefastes quan substitueixen paraules que ja existien i que deixen d’emprar-se empobrint notablement la parla.
Per preservar una llengua minoritzada, allò més important és que els parlants no deixin d’usarlal
El català, una llengua en perill?
El català és parlat per més de 7 milions de persones i entès per a prop de 10. Els territoris on s’empra són a les Illes Balears, el principat de Catalunya, el País Valencià, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer, i es situa en el setè lloc d’Europa en nombre de parlants. És una llengua d’importància mundial: es tracta de la desena llengua de partida més traduïda del món, i la dinovena en presència a Internet. Però malgrat aquestes xifres encara pesa molt el legat de marginació d’un passat d’opressió. Malgrat tots els esforços institucionals es parla poc als entorns urbans, preferentment entre en joves i els mitjans de comunicació. La pervivència del català depèn molt de la voluntat dels seus parlants de emprant-la quotidianament, i de fer-ho amb correcció.
QUAN ES PERD LA LLENGUA
La persona, què hi perd?
Qui és troba en procés d’abandó de la pròpia llengua ja no parla correctament i li crea un sentiment de frustració, de desvinculació amb el seu passat, amb la comunitat i la seva terra. Pot perdre la seguretat que li dona la seva pròpia llengua. La noca llengua potser li donarà un paper més funcional i més eficaç en la seva vida laboral, però difícilment arribarà a connectar amb els sentiments que li produïa la seva llengua d’infantessa.
La comunitat, què hi perd?
La comunitat, amb la desaparició d’una llengua, perd també un referent històric fonamental: la llengua dels seus avantpassats, i també la llengua dels ancians vius que encara la parlen i que ja no són estesos per els més joves. El contacte humà entre generacions pot quedar fortament malmès. La llengua és el fruit d’una cultura, l’expressió i vehicle de la vida d’un poble.
Segons un informe de la UNESCO “l’empobriment cultural que representa la desaparició d’una llengua sovint reflecteix una situació més àmplia i complexa: el subdesenvolupament, l’exclusió, la dependència i la marginació de comunitats senceres que veuen con se’ls rebutja el dret de ser diferents, de ser concebudes i percebudes com a tals.
Deixar morir una llengua és tirar per la borda un dels principals esforços que una persona fa al llarg de la seva vida. És la seva llengua des de els seus primers anys de vida.
La humanitat, què hi perd?
La humanitat també perd amb la desaparició d’una sola forma de parla humana, ja que des del punt de vista cultural i com a instrument transmissor, és gravíssima. Llengua i cultura són dues cares de la mateixa moneda, ja que si es perd una llengua es perden referents culturals i científics. Des del punt de vista de la ciència històrica, l’estudi de les llengües permet formular hipòtesis sobre les models de vida de la comunitat de parlants d’una llengua han adoptat durant segles. Quan una llengua es perd, s’esborren punts de referència fonamentals per estudiar el passat dels pobles. Les llengües en sí, contenen una part important dels arxius de la història no escrita de la humanitat.
PERDRE LA LLENGUA I TRENCAR EL VINCLE AMB LA NATURA
Geografia de la diversitat lingüística i del medi natural
Si observem la distribució geogràfica de les àrees amb més diversitat lingüística del món, veurem com es corresponen en bona part amb unes regions ambientals concretes:
• Àrees muntanyoses abruptes: Caucas
• Petits i grans territoris insulars: Papua Nova Guinea
• Àrees selvàtiques tropicals: Indonèsia
• Grans extensions continentals quan disposen de varietat de territoris, de climes i d’ecosistemes: Índia, Nord-amèrica i Austràlia
Podem extreure algunes conclusions d’aquesta distribució, com poden ser la relació que tenen els entorns que hem relacionat, assentaments humans en indrets aïllats. Les generacions que han viscut durant generacions han adquirit un nivell notable d’autosuficiència qua ha fet possible una evolució cultural diferencia de les comunitats veïnes.
Llengües i biodiversitat: coincidències geogràfiques
La diversitat lingüística té, en molts casos, una relació evident amb les característiques del territori, especialment en el relleu i la insularitat i estretament relacionada amb les àrees de més biodiversitat, tot això té molt a veure amb els models culturals de les petites comunitats indígenes, que al llarg de segles han intervingut en el medi amb una gestió respectuosa i sostenible.
Els dotze països del món amb més quantitat de llengües són: La diversitat lingüística també està associada a les àrees de més biodiv Papua Nova Guinea, Indonèsia, Nigèria, l’Índia, Austràlia, Mèxic, el Camerun, Brasil, Zaire, Filipines, els Estats Units i Vanuatu. Són els dotze països amb l’índex més alt de biodiversitat.
Cultures indígenes i conservació del medi
El vincle estret entre riquesa natural i riquesa lingüística és possible gràcies a la presencia dels pobles indígenes que habiten en aquests països. Es tracta normalment, de comunitats tribals que parlen les seves pròpies llengües. Són pobles que des de la seva marginalitat i petitesa, des de la seva diversitat prodigiosa, són dipositaris d’una part substancial del patrimoni lingüístic i cultural del món. Ells són, des de fa segles, els guardians d’una part molt important del patrimoni natural de la terra.
Toledo arriba a la conclusió que la conservació de la biodiversitat del món esdevindria impossible sense respectar el model de vida dels pobles indígenes, ells han dut a terme durant segles, un ús equilibrat dels recursos naturals.
La destrucció del medi afecta la llengua
La destrucció del medi va molt lligada a l’empobriment i la desaparició de llengües i cultures. Biodiversitat i llengua han patit extincions conjuntes en episodis tan lamentables com el que ocorregué a l’illa de Tasmània al segle XIX, amb aquesta illa les actuacions del colonialisme més brutal va provocar la desaparició del monstre de Tasmània ( un vertebrat endèmic de l’illa) i la llengua pròpia de Tasmània que es deixar de parlar pel genocidi.
En molts conflictes ambientals del món no és rar descobrir que determinades agressions sobre espècies i recursos, veuen perillar la seva llengua i cultura.
La desaparició de la llengua afecta el medi
En les tasques quotidianes de relació amb la natura, la llengua té un paper fonamental, sense la llengua, sense vocabulari específic que cada idioma té per a les seves plantes, els seus animals, els elements del paisatge, etc. Cap comunitat humana hauria pogut arribar al model cultural de relació amb el medi que ha aconseguit. La llengua amb tota la riquesa lèxica permet la gestió de l’entorn natural segons el model heretat de les generacions anteriors a través de les paraules. La llengua esdevé el vehicle de la memòria col•lectiva.
Els noms de lloc i el paisatge
La desaparició i l’alteració dels noms propis d’un territori és un episodi més en el procés d’erosió d’una llengua. Suposa el desarrelament de l’idioma, ja que el gruix de saviesa que amaga la toponímia constitueix una part essencial del patrimoni lingüístic i cultural i expressa la vinculació de la llengua amb el seu entorn.
La major fragilitat dels noms de lloc es dona en la microtoponímia, és a dir , en aquells topònims que designen indrets molt locals petits torrents, camps de conreu,etc.). A la perifèria de les ciutats bona part d’aquests han desaparegut sota l’asfalt. Hi ha dons, topònims que han quedat en l’oblit.
Lèxic de la natura
És important fer referència a la gran quantitat de lèxic que s’empra per designar a les espècies animals, vegetals i paisatges ja que es tracta també d’un patrimoni lingüístic. El català és una llengua pròpia d’una cultura micòfaga i valora els bolets en gastronomia: té més de 250 mots per a designar les espècies que més es crien als seus boscos ( rovelló, cep, pinatell,etc.) i té la particularitat que cada nom no designa la mateixa espècie a ca lloc o àrea rural. El desarrelament del medi urbà implica que els joves ja no han de menester unes paraules que ni ells mateixos no saben distingir.
Molts pobles del món es troben immersos en processos de degradació lingüística, que implica la pèrdua de paraules relacionades amb la natura.
DRET A PARLAR
Preservar i compartir les llengües
Importants institucions internacionals i moltes organitzacions locals lluiten per preservar les llengües, les cultures i el medi ambient. Les llengües no són signes de dominació i d’enfrontament, sinó instruments per a la convivència en la igualtat i la pau.
Parlar de manera diferent i conviure
Les llengües ni ha que semblen dolces, mentre que d’altres aspres o barroeres, hi ha que ens agraden i d’altres que ens molesten i amb aquest fet té molt a veure els sons de la pròpia llengua, apreciacions que es basen sovint en prejudicis que afecten a les llengües i parlants als que considerem estranys, o bé pel fet que la llengua sigui poc coneguda. De vegades s’amaga una actitud racista, sobre tot quan pensem, que hi ha llengües millors unes que altres, es a dir, superiors i inferiors.
Però, com en les altres creacions d’una cultura, cada llengua és la més vàlida en el seu context. En massa ocasions de la història els prejudicis lingüístics s’han convertit en arguments per dominar un poble sobre un altre, aleshores és quan esclata el conflicte lingüístic. Les llengües en realitat no són altre que instruments de comunicació, de convivència i de pau.
Compartir paraules. Els manlleus
Les llengües són una expressió de multiculturalitat i la nostra no n’és una excepció. Les llengües no s’ha construït totes solen, totes han recollit estructures i mots d’altres idiomes en la seva evolució. Aquests fets se’ls anomena manlleus o préstecs lingüístics i donen testimoni dels contactes amb altres pobles al llarg de la història.
Un mot pot haver seguit diferent i insòlits itineraris i pot haver recorregut llargues distàncies fins arribar a la nostra. Exemples clars podrien ser paraules com: anorac, benzina, butxaca, cacau, etc
Llengües i societats: un cop d’ull al món
Les situacions socials i polítiques de les llengües del món són molt variades. Llengua i societat són dues variables que interactuen constantment, que ho fan en plural i sobre territoris diversos. La interacció d’aquests factors dóna lloc a models diferents d’organització social i política del fet lingüístic.
Destacam algunes constatacions en aquesta diversitat de situacions:
• Són pocs els estats del món on només es parla una llengua
• Només el 15% tenen més d’una llengua oficial
• L’oficialitat q un estat no significa que tots els súbdits en siguin parlants
• Menys del 4% de les llengües del món té algun estatus d’oficialitat
• 125 estats del món tenen com a oficial una d’aquestes 4 llengües: l’anglès, el francès, l’espanyol o l’àrab.
Hi ha llengües per anar pel món?
Hi ha la creença que hi ha llengües per anar per casa i llengües per anar pel món. Llengües cosmopolites i llengües locals, però això es cert?
Al llarg de la història hi ha hagut idiomes naturals que han esdevingut llengües franques, llengües que han facilitat la comunicació en determinats terrenys de coneixement humà o bé en amplis entorns geogràfics, més enllà de les fronteres que li són pròpies. Tots aquests títols i privilegis atorgats a algunes llengües deriven de la creença que es tracta d’idiomes amb aptituds especials per a la funció que se’ls ha concedit. Ben segur que trobar-se en el moment adequat en posicions de domini en el terreny polític, econòmic i cultural hi ha tingut molt a veure. En qualsevol cas, és obvi que algunes llengües han fet la funció de llengües franques en determinats terrenys del coneixement humà. Durant segles el llatí va fer aquesta funció a bona part de la Mediterrània. Avui l’àrab i el rus són exemples de llengües franques en els seus enormes territoris d’influència. Actualment, l’anglès es configura com la llengua franca amb més difusió arreu del món.
En l’ús quotidià d’una llengua franca regional, sovint acaba sorgint una nova de naturalesa mixta i els usuaris ni s’adonen d’aquest fet. Això fa que la llengua franca acabi adoptant un caràcter modificat i empobrit i amb una presència d’elements característics de la llengua pròpia dels parlants de la zona.
Un cas especial en el món de la comunitat interlingüística és el de les llengües de signes, que permet la comunicació sense la necessitat de codis lingüístics.
Les llengües artificials
Nombroses persones han contribuït a confeccionar llengües artificials per facilitar la comunicació entre interlocutors que parlen diferents llengües. Però poques vegades s’ha assolit l’objectiu d’afavorir la comunicació interlingüística.
Els segles XVII i XVIII la decadència del llatí, el reforçament de les llengües nacionals europees i l’increment dels contactes internacionals, pareixien imposar la necessitat d’un codi mundial de comunicació, va ser un dels factors que impulsaren a Kircher i d’altres pensadors a elaborar un nou llenguatge universal basat en l’estructuració natural del pensament humà. L’esperanto és l’única llengua artificial que ha assolit una certa difusió, amb una comunitat consolidada. Aquest idioma va ser ideat pel lingüista polonès Ludwig Zamenhof. És basa amb l’esperança de crear una llengua de comprensió mundial.
L’anglès i el nou ordre lingüístic mundial
L’anglès ha esdevingut una autèntica llengua franca mundial, tot i que normalment no és l¡idioma matern de cap dels interlocutors. Hi ha qui explica aquest predomini per la facilitat que s’atribueix al fet d’aprendre’l. És cert que el maneig dels verbs hi resulten senzills, per això són característiques comunes amb altre llengües. Això deixa de manifest l’hegemonia indiscutible que els EUA exerceixen actualment a tot el planeta en els terrenys econòmics, mediàtic, polític i militar. Segons Chomsky “els poders manufacturen el consentiment”. La llengua dominant esdevé símbol de poder i és elogiada com a expressió de grandesa d’un poble, més enllà de la comunicació entre iguals.
Aprendre llengües, comprendre cultures
Els infants neixen dotats per aprendre a parlar qualsevol idioma, no tan sol el seu, sinó algun d’altre. Els adults conserven aptituds per al multilingüisme al llarg de la seva vida. El poliglotisme ha estat una eina imprescindible en el intercanvi comercial i cultural que ha fet possible construir les cultures actuals. Els contactes entre els pobles antics, foren possible a partir de l’esforç per entendre i parlar la llengua dels altres. Avui vivim immersos en entorns multilingües, la meitat de la població sap parlar al menys dues llengües. El multilingüisme també és al carrer, on hi ha molta immigració de procedència diversa. La quotidianitat multilingüe no suposa cap dificultat insuperable.
L'aprenentatge de llengües és sobretot una qüestió d’actitud. Per aprendre llengües és fonamental tenir voluntat d’entendre’s amb els altres. Stegmann ha posat en marxa, juntament amb el professor Horst, el projecte Eurocom, que és un mètode anomenat “dels ser sedassos” , adreçat a l’aprenentatge simultani de diverses llengües romàniques.
L’actitud positiva envers l’aprenentatge d’idiomes hauria d’incloure l’apropament a la llengua pròpia. Alguns parlants d’una llengua amb difusió demogràfica prenen una actitud de prepotència o comoditat envers la llengua d’adopció, potser minoritària davant la seva i no veuen la necessitat d’aprendre una llengua que per a ells és menys moderna i de poca utilitat.
L’aprenentatge de llengües, hauria de ser en primer lloc la pròpia del territori on resideix i naturalment una de les llengües vehiculars com l’anglès. Si ho fem així estarem a contribuir a que no desapareixi una llengua més minoritària. Segons Mayor Oreja en un informe de la UNESCO: L’educació del segle XXI no haurà de ser només multilingüe, sinó que també haurà d’estar concebuda com a oberta a tota la riquesa del patrimoni lingüístic mundial.
Llengües i immigració
Actualment, les illes Balears acullen milers d’immigrants que procedeixen de països diversos i que parlen llengües diferents. Venen per cobrir llocs de treball i s’ha comptat unes 30 comunitats lingüístiques diferents. Els immigrants arriben a un territori on dues llengües, català i castellà, conviuen en situació de bilingüisme desigual. Els nouvinguts parlen entre ells, les llengües dels seus llocs d’origen i per moure’s i fer-se entendre, sovint ho fan en castellà, ja que el català els queda més lluny del seu entorn i no és tan pràctic, per evitar-ho és tracta d’incentivar la relació entre els nouvinguts i els catalanoparlants i promoure l’aprenentatge i l’ús de la llengua catalana com a marc cultural de referència i punt de trobada per a persones que parlen llengües molt diverses. Tot això no és possibles sense oferir unes condicions de vida dignes que inclouen feina, habitatge, i serveis com l’educació i la sanitat. A causa de les seves aspiracions a tenir una vida digna la majoria tenen un gran interès per integrar-se. No és pot pretendre que aprenguin la llengua si se lo neguen els drets humans bàsics.
D’altre banda s’ha de reconèixer el dret dels nouvinguts a preservar la seva pròpia llengua i cultura, es a dir la seva identitat. Ens d’aprofitar de l’intercanvi cultural con a una oportunitat enriquidora i profitosa per a tots.
Què hi podem fer?
Que hi podem fer les persones del carrer per contribuir a preservar la diversitat lingüística?
Convèncer-nos que l’existència de les llengües diverses és una realitat positiva que equival a riquesa cultural, la qual cosa no és fàcil per mor dels prejudicis lingüístics que menysvaloren la llengua pròpia o la dels altres, que estan molt arrelats en la nostra manera de pensar.
En segon lloc, hem de parlar la nostra llengua, que forma part del patrimoni lingüístic de la humanitat. Parlar-la per preservar-la i mantenir-la viva, transmetre-la als nostres fills i els professionals utilitzar-la per les seves activitats.
En tercer lloc, respectar les llengües dels altres. No veure en les llengües diferents a la nostra con una barrera, sinó con una oportunitat d’enriquiment personal i una font de convivència.
I per últim fer l’esforç d’aprendre altres llengües, la seva gent i les seves cultures.
Una nova arca de Babel, en forma de símbol, pot fer possible la salvació de les llengües de la terra. Un arca multilingüe, construïda amb l’esforç de molts pobles i persones, que farà possible la pervivència de les cultures en tota la seva riquesa, i de les llengües, en tota la seva diversitat
