AULA D'ACOLLIDA

Per començar, m’agradaria dir que em va saber molt greu no poder assistir al seminari, per motius professionals, que va donar na Iolanda Bonet a la UIB, per els i les alumnes de Grau d’Educació Infantil, organitzat per la nostra Professora na Helena Alvarado. És un tema que m’atreu molt, la acollida dels nens nouvinguts a les nostres escoles. Per sort na Iolanda bé molt sovint per l’escola on faig feina i va tenir un gran detall apropant-se a mi per oferir-me la seva ajuda i explicar-me en que consistia la seva feina. Moltes gràcies Iolanda, no saps con t’estic d’agraïda.

Na Iolanda em va estar explicant en que consistia l’aula d’acollida, els organismes i persones que hi estan implicades. Ara intentaré explicar una mica en que consisteix.

Na Iolanda treballa al ESAIT (Equip de suport d’Alumnat d’incorporació tardana; nouvinguts i nouvingudes). Està dedicat a persones que per raó de procedència parlen una altra llengua. L’ESAIT els ajuda en el seu procés d’incorporació en el nostre sistema.

L’arribada d’un nombre important d’alumnat nouvingut, especialment durant els darrers anys, ha provocat un canvi important en la vida quotidiana dels centres educatius i ha suposat un repte per a tota la comunitat educativa.

Els diferents equips han dissenyat una sèrie de recursos perquè els alumnes nouvinguts i les seves famílies rebin l’ajuda necessària perquè la seva incorporació sigui els més normal i acollidor possible.

El programa comença abans que el nen s’incorpori a l’escola amb un itinerari d’integració. Els centres solen tenir un aula d’acollida, dins del centre per facilitar la seva incorporació, tenint en compte unes mesures per ajudar i garantir l’aprenentatge de la llengua. Aquesta aula és provisional, ja que el que és pretén és anar incorporant l’alumne a l’aula ordinària.

Na Iolanda va insistir molt en la necessitat de explicar molt bé a les famílies que aquestes aules no són per segregar i separar als seus fills dels altres nens, sinó que l’han de veure com a una ajuda molt important per facilitar la seva incorporació.

En aquest ratet que na Iolanda va tenir el detall de dedicar-me, em va fer cinc cèntims de com es fa el procés d’acollida.

En primer lloc se’ls ajuda i acompanya a inscriures a l’Ajuntament corresponent, a tramitar la targeta sanitària i a l’oficina d’escolarització per que els hi donin una plaça en algun centre per els seus fills. S’intenta respectar el principi de sectorització oferint una plaça al més a prop possible del seu domicili.

A partir d’aquí el Programa d’acolliment Integració i Reforça Educativa (PAIRE), fa una entrevista als pares, els nens i demés membres de la família si és pot. Aquesta a de ser el més complerta possible amb dades a nivell mèdic, escolar, etc. A més informació millor és pot fer un diagnòstic de les seves necessitats i poder cobrir-les el millor possible.

Les persones encarregades també estan en contacte amb l’escola que ha de rebre l’infant i els hi fa un traspàs d’informació. L’escola els hi dona dia i hora per rebre a l’alumne i la persona assignada els acompanya per garantir que tingui una bona rebuda.

Les hores de permanència a l’aula d‘acollida per alumne/a és progressiva de més a menys hores. Poc a poc les hores que l’alumne passarà en aquestes aules s’aniran reduint progressivament segons el nivell i evolució de cada infant.

Na Iolanda em diu que si es fa una bona immersió lingüística el nen no té cap problema per integrar-se, sobre tot si són menors de 7 anys. Aquests s’incorporaran directament a la seva aula de referència. D’aquí la importància de establir un bon projecte d’immersió lingüística.

Els objectius assolir són, acollir a l’alumnat nouvingut i aconseguir la seva integració, que assoleixi les competències bàsiques en la llengua vehicular de la seva comunitat, en aquest cas la llengua catalana per garantir el seu desenvolupament d’ensenyament-aprenentatge.

Els materials que s’utilitzin han de ser molt visuals amb fotografies que els mostren, allò que se’ls vol ensenyar. Han de ser atractius per a ells per fomentar el seu interès i sobre tot en les dues llengües, la seva i la nostra perquè pugui fer associacions. Na Iolanda creu que és molt convenient que la seva pressa de contacta sigui en català, ja que està demostrat que el castellà la aprendran tan sí com no al carrer.

Diferents materials que es poden utilitzar:

• Diccionaris, que com ja he dit a ser possible siguin molt visuals.
• Contes fàcils de d’entendre i a ser possible en les dues llengües
• Tríptics de benvinguda, que serveixen per a guiar als alumnes els seus primers dies. Aquests també estaran traduïts en diferents idiomes.
• Material informàtic.
• Material d’unitats de programació
• Trencaclosques, jocs de taula, etc.

S’ha de començar amb una programació bàsica, amb els contextos dels dia a dia (rutines, dies de la setmana, materials bàsics del seu entorn, etc).

Per acabar donar un altre vegada les gràcies a na Iolanda que va tenir la deferència de dedicar-me un ratet del seu apreciat temps. Se que està molt enfeinada. Dir també que es nota quan parla que li apassiona la seva feina. Per cert, a part de ser escriptora, és una meravellosa contacontes.

Gràcies pels teus ànims per continuar amb la carrera.

Una abraçada.

Deixo per aquí unes pàgines WEB que em va recomanar.
www.xtec.cat/lic/
http://caire-ef.blogspot.com/
http://equipeina.blogspot.com/
http://www.racodelsecat.com/

Resum del llibre d'en Bernat Joan, catedràtic de llengua catalana i literatura

SOCIOLINGÜÍSTICA A L’AULA

A Sociolingüística a l’aula Bernat Joan proposa un seguit de reflexions sobre la sociolingüística a l’ensenyament i també sobre la problemàtica actual a l’entorn de l’ús de la llengua catalana.

La primera versió de la Gramàtica feta per en Pompeu Fabra, data de 1891, encara que la data decisiva és de 1913, en què les “Normes Ortogràfiques” seguides d’altres reglaments, eliminaren definitivament l’anarquia lingüística.

El català, llengua moderna, aptes per a tots els usos.

Tota llengua moderna ha de tenir una normativa. La normativització lingüística és el procés al final del qual la llengua compta amb una normativa fixada. La gramàtica i el diccionari normatiu de la llengua catalana són obra de Pompeu Fabra, que els redactà en el si de l’Institut d’Estudis Catalans. A final dels segle passat es va plantejar la necessitat d’una reforma ortogràfica, entenen per reforma el procés a través del qual és dota d’unes normes unificades. És sinònim de “normativització”.

A partir d’aquí, aquest registre de català unificat podrà fer la funció referencial per a tots els parlants de la llengua: cadascú usa el seu registre dialectal a nivell col•loquial, però l’estàndard és el registre per a l’ús culte de la llengua.

Existeixen diferents models de normativització lingüística, en el cas del català, s’agafa com a base el català central, parlat a la major part de Principat de Catalunya, però es produeixen aportacions de les diferents varietats dialectals, que contribueixen a l’enriquiment del català literari. D’aquesta manera els parlants de diferents dialectes es poden comunicar amb el registre estàndard de la llengua.

Tota llengua té en el seu interior diferències dialectals, aquesta no es reflecteix en la llengua culta.

Els processos de normalització lingüística

Els processos de normalització lingüística tenen per objectiu frenar els processos inversos de substitució lingüística, de fet, un procés de normalització lingüística serà un procés de substitució de la llengua dominant per l’antiga llengua dominada. Un dels criteris de l’estandarització haurà de ser el de la independència i l’allunyament respecte al model estàndard de la llengua dominant. Per que això es dugui a terme, és molt important de la implicació de la societat civil. Amb la implicació de la societat civil la normalització deixa de ser un projecte i és vista per la societat com una tendència natural.

Normalització i substitució

Es diu que una llengua és minoritzada quan, malgrat ser la llengua pròpia, històrica d’una societat determinada, no ocupa tots els usos i funcions de la comunitat lingüística.

Hi ha tres elements fonamentals en el procés de normalització de la llengua:

• La fixació lingüística. Contempla diversos aspectes, d’una banda, caldrà l’establiment d’una normativa, en el nostre cas tenim la tasca realitzada per Pompeu Fabra, normativitzador de del català, i de l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia. D’altra banda s’haurà de consolidar un estàndard lingüístic, que permeti assolir un model de llengua genuí i no interferit.
• La tasca civil. Perquè el procés de normalització pugui tirar endavant, és molt important la feina de la comunitat de parlants.
• La construcció d’un marc legal favorable a la normalització lingüística. Sense un marc legal és impossible d’aconseguir la normalització. El marc legal és format per les lleis i pels decrets que, des dels parlaments, es promulguin en relació a l’ús de les llengües.
Estandarització, iniciativa popular i desenvolupament legal són els pilars fonamentals del procés de normalització.

La interferència lingüística

Una de les conseqüències de la manca de normalitat lingüística és la interferència de la llengua dominant en les estructures de la llengua dominada. La interferència es produeix a diversos nivells:

• Interferència lèxica, canviem mots de la llengua pròpia per d’altres de la llengua interferida, per exemple: diem bueno en comptes de bé.
• Interferència sintàctica, afecta a l’estructura de la frase, per exemple: hi ha que anar-hi, en comptes de s’hi ha de anar.
• Interferència morfològica, és produeix a nivell dels morfemes, per exemple: companyer en comptes de company.
• Altres interferències, ni ha d’aproximatives i d’altres que fan referències al tracte amb la gent, en les salutacions, etc.

Una llengua plenament normalitzada compleix dues funcions: és referencial i interferidora. Referencial perquè serveix d’element identificador col•lectiu per a tots els membres de la comunitat lingüística; interferidora, perquè en situacions de normalitat la llengua de referència interfereix totes les altres que són, en graus diversos, presents en un territori determinat.

La qüestió de l’estàndard oral

Ja que la normativització s’ha ocupat del català escrit, ha estat necessari, que persones vinculades amb l’estudi de la llengua s’ocupessin de l’estàndard oral.

Allò que cal evitar en l’elocució formal

S’han d’evitar les pronúncies acastellanades, les pronúncies excessivament localistes, els col•loquialismes impropis i les ultracorreccions.

Elements necessaris per a una bona elocució

Toni Mollà esmenta, com a imprescindible per a aconseguir una bona elocució en els mitjans de comunicació: Claredat en l’articulació dels sons, entonació genuïna i correcta i el ritme.

Nouvinguts amb ganes de formar part de la nostra cultura

Cercant per internet articles relacionats amb el català vaig veure aquesta pàgina i amb va cridar molt l’atenció que persones nouvingudes, tinguessin tantes ganes d’endinsar-se en la nostra cultura, ja sigui de la llengua com dels seus costums. És un orgull per a mi trobar-me amb aquest tipus de pàgines on queda patent que no és tothom el que rebutja segons algunes persones “la imposició del català”.


Introducció feta per la mateixa associació.

Veu Pròpia som una associació de nous catalanoparlants, dones i homes de totes les edats que no vàrem tenir el català com a llengua inicial però que l’hem adoptat com a llengua pròpia (sense renunciar ni renegar de res) i el defensem com a llengua de cohesió social i com a llengua comuna de tots els residents als territoris de parla catalana.
El grup local de Terrassa es va crear l’any 2005 i des de aleshores col•laborem amb activitats a favor de la llengua i també en fem de pròpies, i volem convidar a tothom que s’hi senti identificat, a participar d’aquestes activitats i a fer-se soci de Veu Pròpia.

http://www.veupropia.info/

http://veupropiaterrassa.blogspot.com/2010/03/visita-guiada-al-castell-cartoixa-de.html

RESSENYA DEL LLIBRE D'EN BERNAT JOAN JOAN I MARÍ.

Català normalitzat en un món multilingüe.

En Bernat Joan i Marí va néixer a Eivissa l’any 1960. Doctor en Filologia Catalana i sociolingüista. Des de ben jove va tenir el cuc de l'escriptura, que ha desenvolupat, fonamentalment, a través d'articles periodístics (potser mil cinc-cents, a una vintena de publicacions diverses, entre l'any 1979 i ara mateix), en un extens diari personal (de més de dues mil pàgines, actualment), i, en menor mesura, a través de dues novel•les, un parell de llibres de relats breus, de nombrosos assaigs i d'una dotzena de peces teatrals (la majoria de les quals han estat representades). Compromès políticament, ha impulsat iniciatives a favor de la construcció dels Països Catalans. Cívicament, ha col•laborat activament durant anys en el moviment de defensa de la llengua catalana.

L'any 1984 publicà el seu primer llibre: Bilingüisme? Normalització? Dades sobre el conflicte lingüístic a l'illa d’Eivissa. Començava, amb aquest llibre, una sèrie de textos (a partir d'estudis i d'assaigs) en sociolingüística, que han tingut continuïtat fins ara.

Pel que fa a la seua activitat acadèmica, des de l'any 1987 imparteix seminaris o cursos (depenent dels anys) a la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra cada mes d'agost a Prada de Conflent. Així mateix, ha participat en diversos congressos, majoritàriament relacionats amb la investigació en sociolingüística (II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, I Congrés Internacional sobre Llengües Minoritzades, I Congrés sobre les Llengües de França, etc). Com a complement de la seua formació acadèmica ha realitzat estudis de Sociologia, a través de la UNED.

El llibre que en aquest moment ens ocupa, Català normalitzat en un món multilingüe, va ser publicat en la seva primera edició, al setembre del 2009 per l’Editorial Moll i tracta tres temes que deixen al lector tenir una visió de la situació real en que es troba la llengua catalana en aquests moments. L’assaig inclou tres textos que permeten al lector tenir una visió integral de la situació de la llengua catalana en el món actual, i també una quantitat important d'eines i dades per a la reflexió sobre aquest tema. El primer text, Un lloc per al català dins un món multilingüe, revisa conceptes corn multilingüisme, interllengua, llengua minoritzada i llengua minoritària o normalització, i descriu possibles escenaris de futur per al català. Al segon, El català: dades, fets i discursos, Bernat Joan explica què és la llengua catalana i quin és el seu paper als Països Catalans i a Europa, a partir de les polítiques lingüístiques que l'afecten i de la realitat sociològica dins la qual s'inscriu. El tercer, Polítiques lingüístiques en un entorn multilingüe: eines per al català és un repàs als diversos canals de projecció, difusió i aprenentatge de la llengua catalana que proveeix la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Amb un discurs clar i ric, exhaustivament informat i enemic de tota mena de prejudicis i llocs comuns.

En llegir aquests llibre m’he sorprès a mi mateixa donant-li voltes al cap pel que fa al tema general que és tracte en aquesta lectura, el futur de la llengua catalana. Mai m’havia plantejat la possible pèrdua de la nostra llengua, poder per manca d’interès o per la meva pròpia incultura vers a aquest tema. Encara que, qui no ha sentit a parlar dels catalans i la seva prepotència davant la idea de que sens reconegui la nostra llengua arreu del món i que s’utilitzi en estaments com per exemple el Parlament.

Jo mateixa havia sempre defensat el dret de poder utilitzar la meva llengua materna, que és el català i el poder viure-la amb normalitat en tots els àmbits sense sentir-me avergonyida de ser catalana per la imatge que tenen a la resta d’Espanya de nosaltres (intransigents, independentistes, etc). Jo com a catalana i dins de la meva terra n’he sentit de tots colors. Crec que la gent té una imatge distorsionada de la nostra terra i penso que té molt a veure la imatge que s’ha volgut donar per part dels polítics.

El llibre d’en Bernat Joan m’ha deixat veure fins a quin punt és important la meva llengua i la quantitat de gent que si comunica amb ella, devers nou milions de parlants. Ens ensenya la importància de defensar una llengua no tan sols per la llengua en sí, sinó pel fet que si és perd una llengua és perd un element important de la cultura.

La diversitat de llengües no hauria de ser motiu de disputa sinó que tots ens en podem beneficiar i enriquir. No sé perquè tanta por ha adquirir nous coneixements vinguin d’on vinguin, a mi m’encantaria que els meus fills aprenguessin moltes llengües perquè això significaria que s’estarien enriquint culturalment i com a persones.

Territoris de parla catalana

http://esadir.cat/toponims/paginaterritorisparlacatalana


El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

És català l'eivissenc?

Enllaç amb una pàgina on ens expliquen els dialectes de les illes Balears i els trets lingüístics que el caracteritzen.

Si una persona et diu que el eivissenc no és català, o que el català no és eivissenc que el respondries?

L'eivissenc és un dialecte del català. Modalitat del català parlada a les illes d'Eivissa i Formentera. És un subdialecte del català insular o balear (català oriental). Si partim d’aquesta definició, qui s’atreviria a dir que l’eivissenc no és català, encara que crec que és prioritari mantenir i defensar els dialectes, ja que això vol dir que es respecten els trets d’identitat de cada lloc. S’ha de lluitar pel seu reconeixement.

En referència a aquest tema m’agradaria fer un comentari que ens va passar a casa. Una mestra de l’ institut del meu fill, els hi va dir a tota la classe, que l’eivissenc és un català mal parlat. En arribar a casa el meu fill em va demanar que si era cert el que li havien dit a classe. En primer lloc li vaig demanar, que què li havien contestat ells a la mestra, i com no havia de ser d’un altre manera no varen saber a que dir. Hem de partir de la base que eren al•lots acabats d’aterrar a primer de la ESO.

A mi, em va semblar molt malament que una mestra d’escola que a més a més és la mestra de català, faci aquests tipus de comentaris.

Cada lloc té la seva pròpia forma de parlar i no per això vol dir que estigui mal parlat, només que a partir del que anomenem llengua catalana (que no és exclusiva de Catalunya) han adquirit la seva pròpia identitat i això no s’ha de perdre mai. A mi personalment em semblaria força avorrit que tothom parléssim igual. És molt enriquidor voltar per diferents pobles de parla catalana i apropar-se als seus costums i a les seves arrels. Dic de parla catalana perquè és el tema a tractar en aquesta petita reflexió, però es pot dir de qualsevol llengua o cultura en general.

Per concloure, dir que sóc catalana de Barcelona, de pare català i mare de Granada que parla perfectament català i això no vol dir que renegui dels seus orígens, tan sols vol dir que s’adapta i acull qualsevol manera de cultura i la fa pròpia. Com jo mateixa des del moment que vaig decidir quedar-me a viure a la illa i tenir fills eivissencs.
Quina millor manera d’adquirir riquesa que apropar-se a totes les cultures i fer-les teves, sempre sota el respecte.

” La variedad de lenguas no empobrece un país sino que, por el contrario, lo hace más rico, que la pluralidad engrandece”. Carme Riera

http://congresosdelalengua.es/rosario/ponencias/aspectos/riera_c.htm

Na Carme Riera, (Palma, 1948) és narradora, guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de professora universitària. Autora d’una obra rica en referents cultes i populars, i que ha utilitzat des dels primer moment el català per escriure les seves obres, va ser convidada a un congrés sobre la Llengua Española i agraeix el fet que és tingués en compte la varietat de les llengües, i que els acadèmics fossin sensibles davant el fet que la varietat de les llengües no empobreix un país, sinó que tot el contrari, el fa més ric.
Aprofita per parlar de la llengües que es fan servir dins el territori espanyol, i defensa el dret a ser utilitzades. Fa servir una dita d’en Cervantes, el gran clàsic nacional, que exposa el dret de cada qual a escriure en la llengua que mamó de su madre i així l’assenyala en el llibre ElQuijote.

Resum de l'article: Quina és la nostra llengua?

RESUM DE L’ARTICLE: Quina és la nostra llengua? MARÍ, La nostra pròpia veu, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs,1984.

L’Article posa de manifest les dubtes que encara sorgeixen avui dia davant una pregunta que pot semblar tan simple com, Quina és la nostra llengua?. Per en Marí la resposta és molt clara, a Eivissa és parla l’eivissenc, a Formentera el formenterenc i així successivament si parlem dels diferents dialectes que és parlen als països catalans. Dialectes que sorgeixen del mateix nom general el CATALÀ, (nom que designa a l’idioma que és parla a diferents llocs i que no és exclusiu de Catalunya), encara que cadascun tingui els seus propis trets i la seva pròpia identitat.
Fa una reflexió al fet que a ningú li estranya que s’anomeni anglès al idioma que tant és parla a Anglaterra com el que és parla a Canadà. O encara més curiós, que ningú dubti que també és digui espanyol, el que és parla a l’Argentina. Per què tant de giro pel que fa al Català?
Només em de pensar que per força un idioma ha de tenir un nom general, però no té perquè eliminar les denominacions populars, s’ha de lluitar per conservar les pròpies senyes d’identitat pel que fa a la llengua. Quan es perd una llengua, no només es perd un mitjà de comunicació, sinó que també es perd una cultura. Per en Marí és molt important l’existència dels ecolingüistes, per continuar mantenint la diversitat lingüística.